José A. Rodríguez Barcelona | lunes, 03 de febrero de 2014 h |

La telemedicina és una de les grans apostes del Departament de Salut per millorar l’accessibilitat de la ciutadania als serveis sanitaris. Engloba tots els actes que conformen una assistència sanitària a distància, com la teleconsulta, la teleradiologia o la televigilància. I ofereix, entre altres avantatges, que molts pacients s’estalviïn visites als centres de salut.

Sempre sota criteris mèdics

Però, segons un informe de Metges de Catalunya, és necessari que les visites no presencials es considerin actes mèdics i, per tant, tinguin un temps assignat i sempre sigui el metge qui prengui la decisió sobre si un pacient pot ser atès no presencialment. Com explica Sofía Maseda, delegada de Metges de Catalunya i coordinadora de l’informe Posicionament de Metges de Catalunya respecte la telemedicina i les visites no presencials, “nosaltres vam fer una enquesta al juliol en l’àmbit de primària de l’Institut Català de la Salut. I el 82 per cent dels metges enquestats no tenien temps assignat per realitzar les seves visites virtuals. Altres només tenien un minut assignat per a cada visita telefònica, el que, clarament, és molt poc temps. O es posava com a visita no presencial tot el que no hi cabia a l’agenda”.

Segons Sofía Maseda, la situació ha millorat des del juliol, ja que cada vegada més metges tenen assignat un temps per a les visites no presencials. “Però es fonamental que aquestes no es tractin com a actes burocràtics, sinó com a actes mèdics. Perquè un acte mèdic necessita temps, i veiem que hi ha metges que han de fer aquestes visites quan tenen una estona. A més, un 32% dels metges enquestats no programaven ells mateixos les visites no presencials. Les programava un altre membre del seu equip, com un infermer o un administratiu”. No es tracta de negar els avantatges de la telemedicina. “És una eina que pot ser molt útil, sobretot, per als pacientes crònics i per evitar desplaçaments. Però no pot derivar en una mala praxi. Creiem que sempre hauria de ser el metge qui decideixi si cal que un pacient vagi al centre de salut o no”.

Una altra reclamació és que es millori la formació dels metges en l’àmbit de la telemedicina. El 45 per cent dels enquestats tenien dificultats per trobar una icona per fer una activitat. I el 68 per cent reconeixien que no sabien descarregar imatges o informes d’altres centres quan feien servir l’estació clínica d’atenció primària. Aquest és el programa d’història clínica informatitzada (eCAP) utilitzat pels professionals de totes les unitats d’atenció primària de l’ICS.

La qüestió jurídica també preocupa a aquesta organització sindical, “ja que no hi ha una legislació específica que reguli la pràctica de la telemedicina. Tenim la Llei de Protecció de Dades, pero aquesta no fa una referència explícita a la telemedicina. Així doncs, molts metges estan preocupats perquè no saben quina és exactament la seva responsabilitat civil en aquest àmbit”. Per exemple, no poden estar segurs de si la persona amb la qual parlen per telèfon és realment el pacient amb qui han de parlar.

Metges de Catalunya ja ha sol·licitat a diferents col·legis mèdics i societats científiques un dictamen jurídic i deontològic sobre la telemedicina, així com uns protocols clínics. A més, ha demanat a l’ICS que es realitzin les millores que reclamen. Tanmateix, ha posat en marxa un grup de treball que té previst avaluar l’ús de la telemedicina a la xarxa concertada.