c. ossorio Barcelona | lunes, 10 de marzo de 2014 h |

Són tan nombroses les vies cel·lulars implicades en metàstasis — metabòliques, bioquímiques, genètiques, epigenètiques— que cada nova troballa proporciona un petit gra de sorra que, no obstant això, pot significar una fita mèdica en la lluita contra el procés que provoca el 90 per cert de les morts en pacients amb càncer.

Si molt recentment l’equip del científic català Joan Massagué, en el Centre Memorial Sloan Kettering de Nova York (EUA), suggeria el potencial de bloquejar la molècula L1CAM per frenar metàstasi de càncers de mama o pulmó en el cervell —sense descartar altres òrgans—, un nou article publicat a Molecular Cell, liderat des de la Universitat de Cambridge amb la col·laboració del grup de l’investigador Icrea Manel Esteller, director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut de Recerques Biomèdiques de Bellvitge (Idibell), proposa una nova via d’acció.

Es tracta d’una alteració epigenètica que promou la metàstasi del càncer de mama, que consisteix en la sobreexpresió del gen EMSY.

Segons detalla Esteller, fins a un 15 per cent dels tumors de mama humans presenten un excés de còpies d’aquest gen, la qual cosa els proporciona un avantatge de creixement i proliferació, doncs la seva amplificació implica una pèrdua dels factors protectors de metàstasis.

De fet, la funció del gen EMSY és reprimir tots els mecanismes que inhibeixin la metàstasi, com el microRNA-31.

Encara que aquesta amplificació del gen s’ha observat en tumors de mama —advertint-se major susceptibilitat en els tumors hereditaris que expressen alteracions de BRCA2—, Esteller tampoc descarta que pugui estar present en altres tipus de tumors.

Una de les qüestions que resulta més interessant d’aquest estudi és que, després de comprovar l’efecte de la sobreexpresió d’EMSY en línies cel·lulars de càncer humanes, en ratolins, i en tumors de pacients reals, es pot dir que ja hi ha un biomarcador que permetrà classificar millor als pacients i fins i tot predir quins respondran als inhibidors del gen.

Ara bé… és factible bloquejar farmacològicament ESMY? Esteller reconeix que, encara que seria més senzill desenvolupar el fàrmac si l’alteració afectés a un gen que estigués en la membrana de la cèl·lula —en aquest cas, està en el nucli—, ja existeixen fàrmacs que actuen sobre quinasas presents en el nucli, per la qual cosa cal esperar que sí es pot generar un fàrmac contra aquest oncogen.

A més, incideix que, en l’actualitat, per a l’aprovació del fàrmac es requereix en moltes ocasions un biomarcador associat, i en aquest cas es compliria el requisit.

El següent pas és realitzar un cribatge massiu en galeries de milers de compostos químics, per veure si algun d’ells inhibeix específicament les cèl·lules de càncer de mama amb amplificació d’ESMY.

De moment, durant l’estudi —en el qual també ha col·laborat el laboratori d’Alberto Villanueva de l’Institut Català d’Oncologia-Idibell—, els investigadors van comprovar que, en disminuir la funció del gen, s’aconseguia reactivar els factors protectors de metàstasis i s’evitava la disseminació del tumor.

Partint de la base que només fa deu anys que es va començar a estudiar les metàstasis enteses com a fallada del tractament del tumor primari, caldrà esperar al fet que aproximacions com les dels investigadors Esteller i Massagué obtinguin el resultat esperat si aconseguissin arribar a la pràctica clínica.